Ja hi pensaré demà.

S’ha convertit en un tema habitual de conversa plantejar la situació de quedar-se sense feina. I enmig d’aquests diàlegs hi ha dos comentaris que em criden l’atenció: primer, que ja actuarien quan arribés el moment, perquè “fins que no t’hi trobes no hi penses”; i segon, que això seria la manera per “obligar-se” a canviar de vida.

És a dir, parteixen de la idea de “ja hi pensaré quan toqui” i que el canvi ha de venir de fora i no des d’un mateix.

Evidentment, quan firmem un contracte no podem estar angoixats contínuament per si ens renovaran o no, però malgrat això, per molt que sembli que tinguem “assegurat” un lloc de treball, no podem quedar-nos estancats en la idea que ja serem a temps de canviar o evolucionar: cal fer-ho paral·lelament.

Avui en dia, la temporalitat laboral, malauradament està a l’ordre del dia, i per tant, cal que actuem amb una perspectiva de futur, però ja no només per al context econòmic i social que estem vivint, sinó per nosaltres mateixos.

Hem de canviar el xip. Cal projectar la nostra futura trajectòria professional més enllà del nostre present. És a dir, no podem conformar-nos en “l’anar tirant mentre duri”; l’aprenentatge continu i l’actitud positiva i emprenedora haurien de ser alguns dels objectius principals per poder anar creixent i, alhora, adaptar-nos a un món que, de manera intrínseca, reclama del nostre compromís.